Biografia

Paco Merino Pavo neix a Ribera del Fresno (Badajoz) el 16 de febrer de 1948, en el si d’una família nombrosa.
S’inicia en el dibuix i la pintura ja des de ben petit. En Paco ajuda als seus pares, José i Pura, en les tasques del camp. Però el matrimoni intueix les poques possibilitats per al futur del seu fill a Extremadura i decideixen enviar-lo a Menorca, on hi viuen els seus tiets. Allà Merino s’hi estarà onze anys, treballant en un negoci de productes làctics propietat del seu oncle.
A Menorca cursa estudis de dibuix a l’Ateneu de Maó, tot i que la seva formació serà totalment autodidacta, sempre caracteritzada per un gran afany experimentador. La seva primera exposició arribarà al 1967 a l’Ateneu de Maó.

Paco Merino (Pintor)Paco Merino (Pintor)Paco Merino (Pintor)Paco Merino (Pintor)

Al 1971 torna a traslladar-se, però aquesta vegada per fixar la seva residència a Granollers. Pensa que el fet d’establir-se a prop de Barcelona el relacionarà molt més amb l’escena artística catalana que no pas la insularitat i l’aillament de la petita illa balear.
Merino viurà a cavall de Granollers i el barri de la Torreta de la Roca del Vallès, on s’hi establiran els seus pares. És un entorn que ja no abandonarà.
Merino enceta una etapa creativa més experimental, combinant l’exploració pictòrica amb muntatges realitzats amb els elements més insospitats. Prova d’aquest afany experimentador és que al 1973, amb 25 anys, participa a la IX Biennal de Terrassa i l’any següent obté el segon premi en la tercera edició del Concurs d’art Jove Ciutat de Granollers, en el qual hi té cabuda l’art conceptual d’aquella època.

Paco Merino (Pintor)Paco Merino (Pintor)Paco Merino (Pintor)Paco Merino (Pintor)

D’ençà el 1971 participa en gairebé totes les mostres col·lectives organitzades a la ciutat.
De fet, durant la dècada dels ’70 Merino és una figura destacada de la vida associativa granollerina i també de la seva efervescent escena cultural. Al 1973, esdevé membre fundador del col·lectiu artístic Art Granollers i se succeeixen les accions de grup sota aquesta divisa.

Paco Merino (Pintor)Paco Merino (Pintor)Paco Merino (Pintor)Paco Merino (Pintor)

Ja a finals de 1975 Merino assegurava haver estampat la seva signatura en unes 800 peces. Uns mesos abans, a l’estiu, recull la seva producció més destacada i organitza una primera exposició antològica titulada Paco Merino, cuatro años de pintura en Granollers. La cinquantena d’obres seleccionades es poden contemplar a la Sala Sant Jordi.
L’afany de Paco Merino no és només el de la realització personal, sinó també el de la divulgació de l’art, l’educació en la plàstica: educar la mirada d’un espectador no avesat en les formes de l’art contemporani.
Això el duu a participar en molts projectes pedagògics del Centre Comarcal de Teatre, en tallers d’introducció a la plàstica per a escolars de centres públics granollerins i de la comarca, en casals d’escoles d’estiu i també a l’Institut del Teatre de Barcelona.

Paco Merino (Pintor)Paco Merino (Pintor)Paco Merino (Pintor)Paco Merino (Pintor)

Les exposicions individuals o col·lectives també se succeeixen. No gaire procliu a l’ambient de les galeries d’art, Merino combina sense complexos les sales d’art convencionals convencionals amb els bars i restaurants que freqüenta habitualment.
Després de l’experiència del col·lectiu Art Granollers inaugura la dècada dels ’80 creant amb onze companys més l’Associació d’Artistes Moderns de Granollers. El bateig té lloc en el marc d’un cicle de presentacions durant el qual es posen a la venda els dos primers números d’una publicació editada per l’associació i batejada els Isards.

Paco Merino (Pintor)Paco Merino (Pintor)Paco Merino (Pintor)Paco Merino (Pintor)

A finals de 1980 rep un dels pocs reconeixements “oficials” al seu treball. Merino és guardonat amb el Primer Premi Fornells Pla-Vallès Oriental en el marc del certamen instituït aquell mateix any per l’Ajuntament de la Garriga.
Merino és poc amant dels concursos artístics -només va concòrrer a quatre- i es mostra contrari a la cultura i l’art oficialista. Per contra, el seu compromís sí que el duu a participar en nombroses iniciatives col·lectives de marcat caire reivindicatiu.
A l’hivern de 1984 Merino torna a les seves arrels a l’illa de Menorca, on hi fa una llarga i fructífera estada de nou mesos.

Paco Merino (Pintor)Paco Merino (Pintor)Paco Merino (Pintor)Paco Merino (Pintor)

Tot seguit, a l’estiu d’aquell mateix any, es trasllada a Logronyo on participa a la cinquena edició del Festival de Teatro com a director de plástica de diversos tallers d’acció i animació teatral. A la Rioja Merino descobreix la que serà una seva fructífera relació amb el món de l’escena, un llenguatge al qual Paco Merino s’hi aproparà amb molta assiduitat.
Possiblement la culminació arriba amb la creació de l’escenografia de dues obres de teatre a Madrid: Mala hierba, presentada al Teatro Reina Victoria de Madrid al 1988, i Gracias abuela, estrenada al Teatro Real Coliseo de Carlos III de San Lorenzo del Escorial el 1989 i també representada al Teatro Príncipe aquell mateix any.

Paco Merino (Pintor)Paco Merino (Pintor)Paco Merino (Pintor)Paco Merino (Pintor)

A l’estiu de 1992 retrobem Merino a Menorca. El resultat d’aquella nova estada tindrà plasmació un parell d’anys més tard, a començaments de 1994, quan el pintor protagonitza la seva segona gran exposició a Granollers, a la galeria d’art AB. Mostra una selecció de quadres en el límit de l’abstracció inspirats pels escenaris menorquins.
Al 1996 forma part de la selecció d’artistes locals que protagonizen el projecte Berlin in Katalonien, un intercanvi cultural entre Granollers i Berlín. La seva aportació es pot contemplar a la Rathaus-Galerie Reinickendorf de la ciutat alemanya. Serà la seva primera i única experiència internacional.
La relació d’exposicions individuals i col·lectives en els més varits espais continua.
A finals de 2002 es constitueix el Grup Pro Art Paco Merino, un col·lectiu format per familiars i amics amb l’objectiu de conservar i difondre l’obra de l’artista, caracteritzada per una producció ingent i dispersa.
L’artista mor finalment l’11 d’agost de 2004, a l’edat de 56 anys, després d’una llarga malaltia.
La seva darrera obra és l’edició d’una carpeta destinada als membres del grup. Aquesta carpeta conté tres litografies que el pintor ultima durant els darrers mesos de la malaltia, tot plegat acompanyat per una selecció de textos d’amics. S’acompleix d’aquesta manera una de les últimes voluntats d’un artista que va treballar amb els pinzells ben bé fins al final.